He viscut en deu anys tres esdeveniments traumàtics en la meva vida que segons els metges m’havien provocat un estat de depressió crònica i m’oferien un tractament amb medicaments de per vida. La meva reacció era que havia de superar-ho i deixar la medicació però no ho aconseguia. Vaig refer la meva vida sentimental, econòmicament i familiarment però encara tenia dintre meu alguna cosa que no em permetia viure amb il·lusió i plenitud. Quan em semblava tenir-ho tot solucionat em va sortir la ressaca de tot l’estrès suportat i em va submergir en un estat d’ansietat, angoixa i por que m’incapacitava completament. Aquesta vegada tampoc em vaig conformar a augmentar més la medicació i vaig decidir fer el procés assessorat i acompanyat per un professional i especialista de la psicologia. Vaig demanar ajuda, jo sol no havia pogut i aquesta vegada no volia fracassar. M’hi jugava molt, no volia perdre més anys de la meva vida.
El tractament ha sigut llarg i gens fàcil però ha valgut la pena. El patiment és tan dolorós com un mal físic, però necessari per anar deixant al seu lloc cadascun dels episodis quan t’hi vas enfrontat i superar-los. La solució sempre surt de dins d’un mateix però necessites algú que t’escolti, analitzi i et doni eines per lluitar i esperança en la millora. Mai pots esperar un remei miraculós i fàcil com una pastilla, hi has de posar tota la teva energia ,voluntat i confiança en el professional que t’està ajudant i en tu mateix. He reduït la medicació en un 90% i estic estable, això o vol dir que potser algun dia rebrota el malestar, però puc aplicar tot allò que he treballat per a superar-ho.
La pau interior és un be molt preuat, que quan es perd t’arrossega al pou de la desesperació i en molts casos t’hi acompanya amb malalties físiques, provocades per el debilitament i desequilibri de l’organisme. Jo vaig deixar de lluitar contra els símptomes i enfrontar-me a l’arrel i a la causa dels meus patiments que estava en la meva ment. Ho he aconseguit.
Gràcies Anna per la teva professionalitat, per la teva paraula, per el suport en tot moment del procés. Moltes gràcies!

Sense cap mena de dubte, anar a teràpia és una de les millors coses que he fet mai. De fet, moltes vegades he pensat que tan de bo hi hagués anat abans. N’estic molt satisfeta per l’únic motiu, alhora tan simple i tan complex, que ara sóc més feliç que abans.
Recordo que just abans de començar la teràpia estava molt trista, plorava pràcticament cada dia, tenia insomni… i no sabia per què. Tampoc sabia què fer per solucionar-ho; millor dit, no pensava que jo pogués millorar la meva situació i em limitava a “esperar” que les circumstàncies canviessin.
Per sort, algunes bones amigues em va convèncer que seria bo anar a psicoteràpia. Van encertar, i qui em va recomanar l’Anna Perelló, també. Amb poc temps vaig millorar força. D’entrada, vaig començar a parlar amb l’Anna de coses de les quals pràcticament no parlava amb ningú. Amb ella, de seguida em vaig sentir còmode per obrir-me, probablement perquè m’he sentit compresa i perquè ha sabut respectar el temps que jo necessito per fer cada pas. Paral·lelament, vaig aprendre a identificar què em provocava el malestar, a “posar nom” i a verbalitzar les meves preocupacions i això va ser un primer pas per posar-hi remei. I vaig començar a dormir millor. Ara quan miro alguna llibreta on apuntava què em passava pel cap, m’adono que algunes de les coses que m’amoïnaven ja no em preocupen en absolut.
No puc dir que hagi sigut fàcil. Per mi, almenys, no ho ha sigut. Enfrontar-se a les pors i a les pèrdues, descobrir algunes coses d’un mateix o del teu entorn més immediat, etc. no és sempre plaent ni senzill, però val la pena. La progressió tampoc ha sigut lineal. Per diferents motius, moltes vegades m’he tornat a sentir profundament trista, però l’evolució general és molt positiva.
Penso que encara em falta millorar moltes coses de la meva vida i sé que hi ha moments en què tornaré a estar molt trista i que no ho tinc tot superat. Tanmateix, hi ha una gran diferència de quan vaig començar la teràpia amb ara. Ara, quan vaig a teràpia ja no penso que hi vagi per no estar malament, sinó que hi vaig perquè penso que puc ser més feliç.

Sóc un home desorientat per una situació que no puc controlar i que sobrepassa la meva capacitat d’assimilació. La situació que m’angoixa està causada per fets i circumstàncies del meu entorn, però l’efecte que tenen sobre el meu estat emocional ve determinat per la forma inevitable amb què han alterat i desbocat els meus sentiments. Per tant, l’origen del problema és extern, però la solució ha de venir de dins.
La psicologia dels llibres o revistes de divulgació no m’ha ajudat en absolut a afrontar o resoldre el meu problema, ja que entenc que cada situació és única i no hi ha remeis immediats ni solucions predeterminades.
El que sí que m’ha ajudat moltíssim ha estat la psicòloga, que m’ha dedicat temps i que m’ha escoltat. La naturalesa del meu problema és tan inversemblant, que no puc parlar amb ningú, ni tan sols amb les persones més properes. Tothom coneix les circumstàncies externes, però ningú coneix el meus sentiments desajustats, que són els que realment em fan plorar. No ploro pel que he perdut, sinó pel que no podré tenir mai. Quan desitgem amb tota l’ànima alguna cosa impossible, quan tenim la sensació que ja s’ha escapat per sempre l’últim tren, no hi ha cap teoria psicològica ni consell d’amic o familiar que pugui apaivagar l’angoixa. La resposta està dins d’un mateix, i la sabem des del primer moment, però, simplement, no la volem acceptar.
La psicòloga m’ha escoltat, ha orientat el meu propi raonament m’ha conduït del món de la fantasia al món real. Amb la psicòloga he pogut expressar tot el que porto dins meu i que mai he pogut ni mai podré expressar a ningú més, perquè ningú ho pot entendre. Gràcies a les paraules de la psicòloga he entès la realitat del moment actual i que he de fer per assumir-la i acceptar-la. Ara sé on sóc i cap a on he d’anar.
Crec que no sóc una mala persona, ni mai he tingut intenció de fer mal a ningú. Sóc simplement un home perdut que no troba el camí per sortir del bosc. La psicòloga m’ha fet veure que si vull sortir del bosc, he de fer jo el camí, caminant pas a pas.

«En el meu cas, sóc una pacient amb fibromiàlgia, amb antecedents de maltractaments psicològics a la meva infància, la qual cosa sabia però la meva ment ho negava. Més tard vagi patir atacs d’angoixa i hem van proposar fer teràpia per intentar millorar la meva situació (jo hem negava en rotund) primer perquè no he sigut mai d’explicar les meses coses i segon perquè mai he cregut en els psicòlegs, que equivocada estava!!!!!!!!
Vaig començar la teràpia amb l’Anna gairebé obligada, però ja des de la primera visita amb ella la meva visió de tot els meus problemes va començar a canviar. Us puc dir sense cap mena de dubte que l’Anna m’ha canviat la vida, ha sigut capaç de treure qui sóc jo realment sense dolor, amb tranquil·litat i poc a poc, sense ressentiments. Ha aportat pau a la meva vida i m’ ha ensenyat per sobre de tot a valorar-me.
Sempre que la he necessitat ha sigut al meu costat: Dies de festa, per telèfon… es una professional enorme i sempre li estaré agraïda pel treball que va fer amb mi. Cada cop que sortia d’una teràpia la meva vida canviava una mica. I per últim, però no per això menys important, m’ha ensenyat eines i camins per posar en pràctica la resta de la meva vida.”

Una abraçada, S.

Vaig conèixer a l’Anna als 15 dies que em deixés la meva parella. Junts des del 18, deu anys plegats, cinc convivint… la meva vida s’havia desmuntat i, a diferència del que estava acostumada, havia perdut el control en mi mateixa. No sabia qui era, què volia, perquè m’havia abandonat, ara què faria, a qui trobaria, tornaria estimar… I a tot s’hi sumava un dol, per la meva mare, que havia perdut cinc anys abans, als meus braços, i per la qual no m’havia permès plorar.
La muntanya se’m va fer gran i vaig veure que tota sola no sortiria d’aquell pou. En aquells moments ja m’havien diagnosticat una depressió, antidepressius, pastilles per dormir i ansiolítics. Estar amb gent m’atabalava. Vaig buscar a Internet i em va aparèixer ella. La vaig trucar. L’endemà era a la seva consulta.
Recordo trucar a la seva porta amb dubtes, molts. Psicòlegs? Buff I això que la meva germana ho és… però tota la meva vida havia estat molt racional, allò no anava amb mi. 60 minuts després vaig sortir d’aquella consulta amb una altra percepció. Havia xerrat, molta estona… evidentment no tenia la fórmula màgica, però si una llarga llista d’exercicis a fer. Començant per la relaxació.
Setmana darrera setmana aquella desconeguda ho sabia tot de mi. Bé, de mi i del meu entorn perquè li comentava també la vida de la resta. El tema del meu ex, seguia fent mal… moltíssim, però havia aconseguit una cosa que mai havia fet: creure en mi mateixa. Els ansiolítics i les pastilles per dormir ja no hi eren i el psiquiatra m’havia començat a reduir la dosis d’antidepressius. I sé que no va ser només ella, però certamen va influir molt. Perquè potser em sentia “absurda” practicant algun dels seus consells, però per què no? Les coses s’han d’intentar, si van bé perfecte i si no, caurem i ens tornarem a aixecar. I això m’ho va ensenyar ella. A Intentar.
Per això, al cap de mig any, vaig dir que sí, vaig deixar la feina i me’n vaig anar a provar sort a un altre país. I allà segueixo, amb dies més bé i dies pitjors, però endavant. I si no puc, i sé que he de tornar a casa (he de dir que em va donar l’opció de trucar-la per Skype si la necessitava), Whats app a l’Anna i cita. Trobada, posar-la al dia, escoltar-la atentament, adonar-me’n que el temps a aquella consulta passa més ràpid que fora, i una abraçada de comiat que, com bé segur que sap, carrega piles. I sortir amb forces renovades i a seguir endavant.
I si, cert, no creia en psicòlegs i segurament si no hagués arribat a aquell punt, no ho hauria fet mai, però he recomanat a més d’un conegut “perdut” intentar-ho. Recomanat només, perquè com els hi he dit a ells i repeteixo ara: cal decidir-ho un mateix i, sobretot, què sigui el “psicòleg”. I jo us puc dir que per a mi, clarament ha estat i és la psicòloga.

La meva història va començar poc després que la dietista on anava em digués que em feia falta ajuda psicològica per poder baixar de pes, que el meu problema era un trastorn per afartament. Així va ser com vaig conèixer l’Anna Perelló.
L’Anna em va ajudar a veure que realment el que tenia no era gana, sinó que els meus problemes, sentiments, preocupacions, nervis, ansietat, etc.. jo els solucionava menjant compulsivament fins quedar plena. Així jo em sentia bé i tot allò que em semblava tant gran es feia petit i insignificant.
Amb les seves tècniques i amb la meva lluita constant poc a poc ho vaig poder anar controlant i finalment vaig anar perdent pes.
Per altre banda aquest treball va fer que m’anés descobrint més a mi mateixa: la meva poca autoestima, la poca confiança en mi, el pessimisme, l’auto culpabilització, la destrucció negativa dels meus pensaments, les meves pors; por a morir, emmalaltir, a que em passi alguna cosa dolenta a mi o a la gent que estimo, etc. Tot això em comportava un neguit i una ansietat que em feia mal viure i que en més d’una ocasió m’havia portat a crisis d’angoixa. Per tant va ser un treball conjunt amb el trastorn d’afartament.
Actualment després de molt d’esforç compartit amb l’Anna i passar moments de tots colors, el meu llindar d’ansietat ha disminuït considerablement. He aprés a gestionar les meves pors, a transformar els pensaments negatius en positius. A entendre les sensacions i emocions del meu cos, les reaccions. He descobert que tinc la seguretat, la confiança, els recursos i les forces necessàries per poder afrontar la vida, entendre-la i acceptar el que passa i tal com passa. Així podria escriure pàgines i pàgines i no acabaria mai.
Ara puc cridar ben fort:
M’ESTIMO I SÓC FELIÇ !!!!!!

Ha sigut una experiència molt positiva i enriquidora . Tot i així el treball segueix i seguirà! No es pot abaixar la guàrdia. S’ha de gaudir de la vida a cada moment. En els moment bons i els no tant bons i sobretot aprendre d’ells.

Moltes gràcies Anna !!!!!!

Hola,

Aprofitant aquest espai, deixeu-me descriure “breument” la meva experiència amb l’Anna. Fa molts anys que pateixo el que ara sé que és un trastorn d’ansietat. Després de moltes visites al meu metge de capçalera i malviure molts anys, vaig demanar-li que m’envies a un professional i em va derivar a psiquiatria. Un cop allà, el metge, després d’escoltar-me 2 minuts em va dir: “Jo et veig be…” i vaig sortir amb un copet a l’esquena i amb cara de ruc. Decidit que volia trobar una solució, cansat de trobar-me malament, vaig buscar ajuda a una Psiquiatra privada per demanar una segona opinió. Aquesta amb va ajustar la medicació que ja em prenia però de seguida va deixar-me clar que el meu problema no el corregiria una pastilla. Em va dir que si estava obert a fer teràpia psicològica. Mai m’ha agradat la idea de tenir que demanar ajuda i reconèixer que jo sol no me’n puc sortir. Vaig tardar 10 anys a adonar-me que tots necessitem ajuda en algun moment, llàstima de temps perdut. Amb ganes, però amb cert escepticisme vaig acceptar. Per sort, vaig caure en les mans de l’Anna.

Recordo el primer dia, estava desesperat (sense esperança) i sentia que la meva vida era un carro que baixava per un pedregar sense control. Recordo que des del primer moment, em va transmetre confiança, de seguida vaig connectar amb ella i vaig veure que volia ajudar-me de veritat (ella es així i crec que ha nascut per això). Recordo el moment que vaig decidir confiar-hi, que m’obriria i li explicaria les meus sentiments i pensaments més profunds, dins meu vaig pensar: “passa i entra, però porta amb tu tota llum que necessitis perquè aquí només trobaràs foscor”.

En finalitzar la primera visita, és va encendre ja en mi una petita llum d’esperança, em va transmetre que allò que em passava, tenia solució i vaig animar-me a continuar amb el procés. Creieu-me que això per mi va ser una sorpresa ja que no n’era massa partidari. Amb poques sessions, resulta que va trobar la millor manera per fer-me entendre la meva malaltia (els mecanismes que l’activen i com posar-hi remei) i sobretot a recuperar l’esperança de tornar a trobar-me bé. Mica en mica, he anat recuperant el control del “carro” i junts hem trobat respostes i descobert coses de mi mateix que intuïa, però que no sabia posar-li nom.

De cop aquella “llum” s’ha fet més gran, està clar que encara poden quedar ombres, però cada dia tinc més mecanismes per afrontar-les. Amb l’Anna he retrobat l’esperança i l’optimisme que fa temps havia perdut. Es una persona molt intel·ligent i m’ha ajudat molt a reflexionar i fer-me veure que tinc alguns costums que poden ser tòxics i que els tinc que evitar. Amb ella, he trobat una persona càlida, que és capaç d’entendre el que sento i que sempre sap trobar alguna cosa bona de les meves preocupacions i les transforma en un punt de partida per continuar millorant.

Ara mirant endarrere, me’n adono amb cert vertigen de com m’ha arribat a ajudar en aquest procés, on era i on sóc gràcies a ella. Ara les visites les hem espaiat molt i anar a veure l’Anna, és una cosa que espero amb moltes ganes, és com retrobar-te amb el teu millor amic per posar-te al dia i passar una bona estona.